En Pip té un gran llit de pèl de conill. És un llit tobet i calent. Qui vol sortir d’un llit així, en un matí d’hivern, quan afora udola el vent i cau la pluja freda?
En Pip té cinc germans. Amb ells juga al parxís i al “pedra, paper i estisores”, i a fet i amagar. Els túnels de la conillera són plens de racons i d’amagatalls secrets. Qui vol sortir a fora, quan és tan divertit quedar-se a casa?
Cada matí, en Pip esmorza un bon plat de fulles de dent de lleó, arrels tendres i bombons de pastanaga, que la seva mare porta al cau. A qui li cal sortir a buscar menjar, per entre les pedres i els cards punxeguts, quan tens l’esmorzar al llit?
-Ja t’has fet gran, Pip.- li diuen els pares-. L’hivern s’acaba, i els teus germans han sortit a jugar i a buscar-se el menjar. Has de fer com ells!
-No pot ser! –protesta en Pip-. M’hauré de llevar d’hora?, Hauré de sortir a jugar a fora del cau? Ja no em portareu l’esmorzar al llit?
-Tu ho has dit! –li diuen alhora el pare i la mare.
-Però, jo...estic molt enfeinat! Tinc una reunió! No tinc temps!–els diu en Pip, pensant-se que, si a la gent gran aquestes excuses els hi valen, potser a ell també. Però no. Els pares l’agafen d’una orella i el planten davant de la porta del cau.
-Au, vinga, surt! -li diuen.
En Pip està molt espantat. Es mira el món de fora, i el veu tan enorme, tan complicat, i sobretot, tan perillós!
Els germans d’en Pip el criden. Juguen i mengen fulles de trèvol. En Pip ja en té de ganes, d’anar amb ells, però, pensa...
I si apareix la guineu?
No hi ha res que li faci més por. Algunes nits, l’Avi conill explica històries de la terrible i astuta guineu, i de cóm s’endu els conills despistats al seu cau, on se’ls menja. En Pip s’imagina la guineu gran com una muntanya, amb quatre boques plenes de dents enormes i vuit potes plenes d’urpes esmolades, i que es menja dotzenes i dotzenes de conills badocs...
-No, no puc sortir- li diu als seus germans-. Ara...estic llegint el diari! I, em truquen al telèfon!-. I se’n va com una fletxa cap a dins de la conillera, que li sembla acollidora, tèbia i segura.
Els pares l’agafen amb fermesa i el fan fora. Un solet de tarda de primavera brilla sobre els camps verds i florits. “Ben mirat”, -pensa en Pip,- “el món no sembla pas tan dolent”.
Aviat en Pip s’engresca a jugar amb els seus germans. Juguen a tocar i a parar, i a pilota amb una avellana. Es fan un tobogan amb un tros d’escorça d’arbre, i s’atipen d’enciam d’un hort veí. Però en Pip, es queixa i rondina.
-Es clar, vosaltres correu més! Jo no sóc tan ràpid! Aquest amagatall jo no el sabia! Feu trampes!...
I així es fa de nit, i els conills juguen i corren, rosseguen i graten. I en Pip va sempre al darrera, protestant per tot.
Fins que, de darrera unes mates, apareix un animal vermellós i pelut.
-És la guineu! Corre-m’hi tots! –diuen els germans d’en Pip, que surten fugint en totes direccions.
-La guineu! -diu en Pip –va, fugim! Què hi fas, tu aquí, palplantat? –li diu en Pip a la guineu. Què no saps que la guineu és un horrible monstre?
-Escolta, conill, em sembla vas molt despistat. La guineu, sóc jo. –li diu l’animal vermell.
-Sí, i jo sóc un cargol banyut! L’avi m’ha contat molts cops que la guineu és gran com una muntanya, i que té quatre boques plenes de dents llarguíssimes, i vuit potes amb urpes molt i molt esmolades, i que es menja a tothom. Fa moltíssima por!
I així, en Pip, li explica a la guineu cóm de terrible és el monstre que s’imagina. Tanta i tanta estona s’hi està, i tantes coses li conta, que la guineu acaba espantadíssima.
-D’això... jo venia a buscar-me el sopar, però em penso que se m’ha passat la gana! Me’n vaig abans no arribi el monstre...adéu, conill!
I desapareix potes ajudeu-me.
Els germans d’en Pip, que s’havien amagat, surten a buscar-lo. Tots creuen que ha estat molt valent.
-Cóm t’ho has fet, per enredar la guineu? Has aconseguit fer-la fugir! –li diuen.
-La...guineu? –diu en Pip, mig mort de por.
Jordi Fenosa
No hay comentarios:
Publicar un comentario