Un riu de xocolata

Quan comença el fred, la Marta no vol anar a l’escola. Li agradaria més quedar-se a casa dibuixant mentre la seva àvia li prepara una bona xocolata calenta.

-       Àvia, si em preparessis una xocolata calenta seria la persona més feliç del món!

-       No podem menjar xocolata ara, Marta, és l’hora d’anar a l’escola.

-       Però  àvia, fa molt fred i quan sortim al pati se’m congela el nas i es posa gran i vermell. I FA MAAAL!!

-       Aniràs ben abrigada  amb la bufanda i els guants. I si encara tens molt fred, imagina alguna cosa calenta.

-       Alguna cosa calenta? – va preguntar la Marta.

-       Sí!

-       Com... La banyera plena d’aigua que hem prepara la mare a la tarda?

-       Sí!

-       Com... El termòmetre quan estic malalta?

-       Sí!

-       Com... El somriure de la mare quan li ajudo a parar la taula?

-       Sí! Fins i tot pots imaginar-te un riu de xocolata ben calent.

-       Mmm... Un riu de xocolata! – va dir decidida la Marta.

I, així, la Marta i la seva àvia se’n van anar cap a l’escola.

En arribar, la Marta va saludar a la senyoreta Carme i als seus companys, va posar-se la bata i va seure a la seva cadira. La mestra va començar a explicar a tots els nens i nenes un conte molt divertit d’un drac. Tots els seus amics reien. I la Marta cada cop estava més engrescada i somrienta.

Però quan va passar una petita estona... va sonar el fort timbre de l’hora d’esbarjo.

-       RIIIIIIIING!!!!

La cara de la Marta va canviar quan va tornar a recordar  el fred...

-       No!!! No vull anar!!!

-       Per què no vols anar? – Li va respondre en Manel.

-       Perquè fa molt de fred!! Vull anar a casa de la meva àvia i prendre una bona xocolata calenta!!

-       Podem jugar junts amb la sorra. Farem  el castell més gran que s’hagi vist mai!

Al pati, en Manel i la Marta van seure junts al sorral. Volien fer un castell amb 4 torres. Però el nas de la Marta va a començar a posar-se vermell, i una mica més gran, i amb els ulls plorosos va mirar en Manel.

-       Què et passa? – li va dir ell.- Tens molt fred?

-       Sí! – va contestar la Marta- La meva àvia m’ha dit que imagini alguna cosa calenta, però amb aquest fred només penso en... glaçons de gel del congelador, la veu del meu pare quan està enfadat,...

Llavors, en Manel va abraçar molt i molt fort a la Marta.

-       M’agrada molt construir castells amb tu, Marta – li va dir mentre l’estrenyia.

Va ser llavors quan la Marta va sentir com si un riu de xocolata li baixés per l’esquena.

-       Gràcies, Manel. Ara estic molt millor.

Míriam Peiró